Les comunitats cristianes, per si mateixes, esdevenen una denúncia profètica del sistema injust en què vivim. L’oració i la pietat bíblica ens comprometen a denunciar/practicar la justícia al nostre entorn més proper. I l’entorn més pròxim dels cristians són les comunitats de fe on desenvolupem la nostra vida relacional.
És d’aquí que la gran preocupació/dedicació de -per exemple- l’apòstol Joan era que l’amor s’expressi, en primer lloc, a la família de la fe en Jesús de Natzaret. Perquè l’amor, l’amor vers el proïsme, s’expressa per la tria de la justícia. De tal manera que és impossible, o almenys n’hauria d’ésser- que en el context del poble de Déu s’escaigui el sadollament d’alguns quants i la gana de molts. L’abundància d’alguns pocs provoca vergonya/escàndol dels qui res no tenen (1 Cor. 11, 20-22). Una tal situació és un acte de desamor i, per tant, un acte d’injustícia.
La justícia, en les Escriptures, té poc a veure amb donar a cada un el que li pertoca. Justícia és el concepte central que governa totes les relacions socials. Significa rectificar situacions entre persones i grups, viure-hi segons l’exigència de la situació social. Vol dir, doncs, justícia per al oprimit (un exemple de rectificació de situacions el trobarem a 1 Jn. 3, 16-17). Perquè aquest és el pecat fonamental del nostre poble: la conformitat amb la desigualtat social i econòmica dels nostres germans, els quals experimenten en primera persona el sistema diabòlicament injust que articula el veïnatge universal en què desenvolupem, en diem, la missió que ens encomanà Jesús de Natzaret.
Per a res no serveix que optem, com a cristians, per la justícia al món si les nostres comunitats reflecteixen el sistema que ens regeix, amb les seves desigualtats social i econòmica. Ens hauria de fer, això, d’acotar-ne els ulls avergonyits i envermellits, en n’adonar-nos que potser estem practicant el pecat (1 Jn. 3, 8). Joan, el deixeble estimat, escriví unes paraules que ens haurien de travessar el cor: tothom que no fa justícia i que no s’estima els germans no és de Déu (1 Jn. 3, 10), si més no, no pas del Déu que es manifestà per mitjà de la persona de Jesús de Natzaret.
Dit això, tornem a la pregunta que dóna el títol a aquesta nota: que viu el poble de Déu en un estat d’injustícia? Qui hagi llegit aquestes ratlles estarà plenament capacitat per respondre la pregunta per si mateix.
Escoltem la veu del Ressuscitat, qui ens parla alt i clar per mitjà de les Escriptures, i no endurim els nostres cors (Heb. 3, 15). Encara som a temps de rectificar!
Soli Deo Gloria
Ignacio Simal Camps, pastor de Betel + Sant Pau
(Trad. català: Artur Eiximenis)